MÉLANIE BONIS
(1858-1937)
MÉLANIE BONIS
(1858-1937)
Degut a les dificultats que trobaven les dones que volien ser compositores, va adoptar el nom de «Mel» com a pseudònim. Va ser una prolífica compositora francesa de finals del Romanticisme. Va escriure més de 300 obres, incloses obres per a piano sol i piano a 4 mans, peces per orgue, música de cambra, melodies, música coral, una missa i obres per a orquestra.
Venia d’una família de la petita burgesia que va rebre una educació religiosa molt estricte. Res la va predisposar a un destí musical.
Va ser autodidacta amb el piano, fins que un familiar va insistir i va aconseguir que els seus pares la deixessin estudiar música. Com que va ser una alumne excepcional, va ser presentada a César Frank, que és el que li obrí les portes al Conservatori, compartint classes amb Debussy. Durant aquests anys coneix un alumne de cant del qual s’enamora, però els seus pares s’oposen al matrimoni i l’obliguen a deixar el Conservatori per separar-los. I tot i que havia guanyat molts premis, deixa els estudis de música.
Els pares l’obliguen a casar-se amb un senyor vidu que tenia 5 fills i era 25 anys més gran que ella, i es resigna durant els propers 10 anys a criar els 5 fills més 3 que en va tenir amb un marit que no li agradava la música.
A mida que passa el temps necessita influències externes per a tornar a treballar, es retroba amb el seu amor del Conservatori i entra amb un conflicte amb ella mateixa: els seus sentiments naturals i les seves conviccions religioses. Va ser un camí dur i amb gran sentiment de culpa que li van fer aguditzar la seva sensibilitat i créixer la seva creativitat. Junts, van tenir una filla que va haver de mantenir en secret perquè no la va poder reconèixer fins que va morir el seu marit.
La seva obra és molt variada, d’estil post-romàntic té una força inspiradora i apassionada. Li costava molt quedar satisfeta amb el que componia i de vegades, fins i tot un cop impreses hi seguia fent correccions. De vegades trigava anys en acabar una peça.
Es va esforçar molt en promoure i difondre la seva música. Presentava les seves obres als intèrprets que coneixia, es presentava a concursos, enviava peces a les escoles, etc... Es va fer de la Societat de Compositors (n’era la secretaria, molt estrany en aquella època que fos una dona). Qui l’envolta no se n’adona de la immensitat de la seva tasca ni la grandesa del personatge que era, ningú l’ajudava en res.
Ja de gran, s’aïlla del mon i es refugia en la religió. Va passar els seus últims 15 anys, estirada, adolorida i aïllada, sempre escrivint música amb la mateixa energia, però massa dèbil per a interpretar-la.
"Rondo dans le genre ancien, op. 7"
versió PDF