Compositora, pianista i professora francesa, a més a més de tenir una gran tasca d’investigació musicològica dels quals en va ser pionera.

Neix a París, en un ambient dominat per l’òpera. Ella va compondre música instrumental, demostrant unes dots excepcionals des de molt aviat. Provenia d’una família d’artistes que incloïa pintors i pintores al servei de la Cort. Va ser deixeble de M. Clementi i als 15 anys comença a estudiar composició i orquestració amb A. Reicha al Conservatori de París . Moscheles i Hummel també van ser mestres seus.

Es casa amb H. Aristide Farrenc, musicòleg, flautista, compositor i editor musical. Conscient del talent de la seva dona, es converteix en el seu empresari teatral. Les seves obres publicades per ell van tenir tant d’èxit que van ser reimpreses per vendre-les a Londres i Bonn. Entre aquestes obres es troben «30 estudis per a piano», que van ser adoptades pel Conservatori de París convertint-se en peces obligades per als seus alumnes.

Desenvolupa també l’escriptura per orquestra, però el seu corpus més important és la música de cambra, atractiva i de bon gust. També fa quintets, trios amb piano, sonates per a violí, violoncel, 1 nonet i 1 sextet.

Louise també va ser professora de la seva filla, que va arribar a guanyar el 1r premi del Conservatori, però va morir molt jove. Després de la mort de la seva filla abandona la composició per dedicar-se al projecte del seu marit: la investigació sobre la música antiga. D’aquí sorgeix «Les trésors des pianistes», una antologia de 23 volums de música per a clave i piano sobre un període de 300 anys.

Va ser la única professora dona del Conservatori durant tot el segle XIX i va aconseguir tenir un sou igual que els homes.