Nascuda a Polònia, pertanyia a una família jueva de músics i és considerada un dels autors contemporanis més importants. La seva obra, rica i variada, està present en el repertori de les grans orquestres i festivals de tot el mon.

Començà a estudiar violí, piano i teoria amb el seu pare quan només tenia 5 anys. Als 7, va donar el seu primer concert amb els seus germans, i als 13 anys compon la seva primera peça «Preludis per a piano».

Després de matricular-se al Conservatori de Varsòvia també comença els estudis de folosofia a la Universitat. També va estudiar composició graduant-se «Summa cum Laude».

Va ser alumne de Nadia Boulanger.

Al 1930, durant tota la dècada, va ser la violinista principal de l’Orquestra de la Ràdio Polonesa.

Durant la guerra donava concerts clandestins i seguia component.

Es va casar amb un metge amb qui va tenir una filla (Alina Biernacka, en la acualitat una pintora famosa). Els nazis la van detenir i la van portar a un camp de concentració, per tant, li va ser impossible compondre i les partitures que havia escrit clandestinament van ser destruïdes en un gran incendi.

En acabar la guerra torna al Conservatori per treballar com a professora i reprèn les seves composicions. De fet, va deixar de ser intèrpret per a dedicar-se de ple a la composició, cosa que li va fer guanyar diversos premis.

El seu estil és Neoclàssic. Va desenvolupar la seva pròpia identitat sonora (sonorisme) amb una gran varietat de so i timbre però sense ser una música massa dissonant.

Va ser una de les fundadores del Festival de Tardor de Varsòvia, i es va convertir en la primera dona vicepresidenta de la Unió de compositors polonesos.

Ha estat una de les poques compositores que ha vist tota la seva música interpretada en públic, editada i enregistrada en discs. Va deixar molts treballs per a solistes, conjunts de cambra, l’òpera còmica «El Rei Artur» i tres grans ballets. I l’últim treball seu va ser el grup de «4 Capricis» que significava la tornada a la composició per a violí, el seu instrument.

Ella mateixa deia que no estava d’acord en que si un compositor descobreix el seu llenguatge musical. s’ha d’adherir a aquest llenguatge, perquè seria resignar-se al desenvolupament. Sinó que ha de profunditzar i ampliar els seus coneixements. Tampoc estava d’acord en que els autors no tenen per què explicar el sistema que utilitzen per compondre perquè no té importància per als oients. El què importa de veritat és el resultat final.

Va tenir una mort prematura, als 60 anys, però va obrir el camí a moltes de les dones compositores.