Cécile Louise Stéphanie va ser una compositora, pianista i directora d’orquestra francesa. La seva mare era una excel·lent pianista i la que va descobrir les capacitats de Cécile. De ben petita va conèixer Bizet, que es va quedar parat del talent de la nena, que amb 8 anys ja tenia composicions seves, li deia «el meu petit Mozart». De seguida la van cridar del Conservatori, però el pare es va negar a que hi anés perquè deia que : «A la burgesia les nenes estan destinades a ser esposes i mares». Però Bizet li va seguir donant classes privadament al veure la desesperació de Cécile i de sa mare. En una ocasió en que el pare estava de viatge, va aprofitar per fer un concert que va tenir un gran èxit de la crítica i del públic.

Tenia un caràcter tímid i suportava malament els viatges, però després de morir el seu pare i veient que les seves composicions i concerts tenien tant d’èxit va començar a donar recitals per Suïssa, Bèlgica i Holanda. Gràcies a això va poder guanyar-se la vida ja que el seu pare no li va facilitar res.

Compondre obres de piano i melodies per a veu era el seu fort. També era molt apreciada a França, Anglaterra (va ser convidada a Windsor per la mateixa reina) i Estats Units. Va rebre moltíssims premis. I també va ser convidada a la Casa Blanca pel president Roosvelt, que deia que Cécile li recordava Chopin.

Va enregistrar obres en gramòfon i també va fer molts rotlles per a pianola, això la va ajudar molt a difondre la seva obra.

Tot i haver estat ignorada durant molts anys a França, va ser la primera dona en rebre la «Legió d’Honor». Durant la guerra va compondre dues de les obres més maques: «Au pays dévasté» i «Du petit soldat blessé», que son elegies sobre l’horror de la guerra (ella va treballar en un hospital per a ferits de guerra que la va marcar molt). Després d’aquesta guerra ja no actuà mai més en públic tot i que va seguir component.

Esgotada al final de la seva vida, es va retirar a Montecarlo on va morir.