Ningú pot dir què va portar a la jove Blanche Selva, nascuda a Brive (França) a trobar-se a l’edat de 4 anys davant d’un piano i iniciar una carrera excepcional. A la seva família no hi havia músics, no tenien piano, això si, el seu pare cantava per afició. Tampoc va tenir un professor oficial de piano, perquè la feina del seu pare els feia anar constantment amunt i avall i havia de canviar de professor cada vegada. Tot i això, participa amb 7 anys en un concert benèfic, fins que un professor aconsegueix que l'enviïn al conservatori de París, entrant al principi com a oient perquè no tenia l’edat requerida. I als 9 anys entra ja com alumne oficial i guanyà la seva primera medalla. Així els professors comencen a insistir en que es presenti a més concursos i ella rebutja perquè anava en contra dels seus ideals artístics, i acaba abandonant la institució, el director molest la jutja de rebel i inepte per la música.

La família abandona París i s’estableix a Ginebra i amb 13 anys dona un concert interpretant un concert per a piano i orquestra de C. Saint-Saents, tot i l’èxit obtingut passa per un període de desànim perquè creu que la seva visió musical i artística està allunyada de les pràctiques comuns del públic. Quan descobreix que la natura és la seva font d’inspiració redescobreix el gust per la música i demana al seu pare de rebre classes amb Vincent d’Indy (cèlebre compositor i professor francès) que queda absolutament impressionat amb ella.

Es trasllada a Barcelona on va ser President d’Honor de l’Acadèmia de música fundada per Joan Llongueres.

Pateix llavors una paràlisi que l’allunya del teclat i concerts. Necessita dos anys per a rehabilitar-se però no deixa la docència i la composició. Va guanyar el 1r premi per deu melodies posades a textos i poemes catalans. La Guerra civil però, l’obliga a deixar Barcelona i torna a França.

Privada de medis de subsistència viu aïllada. Després d’acabar un oratori i redactar un testament musical en el que no podia transmetre tot el que volia dir sobre el seu art pianístic, mor als 59 anys per malaltia.

La seva gran figura de referència com hem dit, va ser Vincent d’Indy, deien que era la seva «filla espiritual». Aquest va veure com interpretava una Sonata seva ,difícil, que va tocar el mateix dia que la va acabar. I també va dir d’ella que era la única dona que interpretava bé Beethoven.

Tenia molta energia, era tenaç i molt generosa, però era solitària i molt exigent amb ella mateixa i els altres. Les seves interpretacions van des del compositors del S. XVII al S.XX, perquè Blanche Selva vol servir, explicar, fer comprendre i estimar tots els compositors, totes les escoles i totes les formes musicals per fer entendre millor l’art.

Escriu molts textos i articles per a donar a conèixer punts de vista i exposar la seva filosofia sobre l’art. També sap com barrejar íntimament la teoria i la pràctica.

La seva sòlida experiència coma intèrpret i docent dona com a resultat el seu tractat monumental sobre l’ "Ensenyança Musical de la Tècnica del Piano», obra de 7 volums que sumen més de 1000 pàgines.

«La tècnica és el conjunt de medis necessaris per a arribar a l’expressió més perfecte del pensament».

(Blanche Selva)